converse teletienda

AUTOR:CURS:

anunci 2

AUTOR:CURS:

ANNUNCI PAIRBO

Manel, Eloi i Aitana DDDD

"L'AU FENIX" 3R PREMI, 1R CICLE ESO, 2012-13

L’au Fènix

Vaig ser criat i educat al sí d'una família rica i amb influències. Vaig rebre una educació en la que es pretenia que poguera dirigir l'imperi promotor i constructor del meu pare. Anava als col·legis més cars i elitistes; fou així com em vaig fer amic dels fills de presidents de bancs, de grans promotors constructors, de fills de jutges i de polítics.
Aleshores era, egocèntric, prepotent, arrogant, cobdiciós i molt insensible.

Des de ben xicotet m'havien agradat molt els negocis, i encara tinc eixa inquietud

Per decisió del meu pare vaig estudiar arquitectura i per gust meu vaig fer enginyeria de camins canals i ports, màsters d'economia financera i idiomes; Anglès, Francès, Alemany i una miqueta de xinés.

Bo, ja que el meu pare poseia diversos contractes amb administracions públiques, comencí a encarregar-me d'alguns trams de carreteres, supervisat pels arquitectes de l'empresa. Als pocs anys, tenia tot el control de l'empresa.
Jo em sentia poderós i no m'interessava gens una part molt important de l'empresa; la gent que treballa per a nosaltres.

-Quan els meus consellers, hem deien que havia de tindre en compte a la gent jo els deia que no digueren bestieses, era a totes hores així:
-Jaume, has de tindre consideració amb la gent, l'has de respectar, això es el que feia el teu pare.
-Però ja no esta el meu pare, i jo faig les coses a la meua manera.
-Buffff, que tossut que ets.
Un altre error fou, pensar que en tant poc de temps estava preparat per a dirigir una empresa de tal magnitud.
Tots els mesos ens reuníem els amics.Com ja podreu imaginar, érem la típica definició de home ric jove: anàvem amb roba caríssima i elegant, els clavells amb un kilo de fixador i amb uns músculs de campionat. En aquesta ocasió se'ns va acudir un negoci; era el moment de construir vivendes en massa, els bancs ens finançarien amb baixos interessos, i els polítics ens ajudarien a encobrir certes il·legalitats, a canvi d'alguns favors, regals o de diners.
El negoci era redó; Era com un meló sucós, la bacona d'on tots podíem mamar. Visca la construcció!!!!! 

Gràcies a una bona publicitat vam aconseguir que a la gent li entrara la febre de comprar els nostres pisos... els bancs concedien crèdits a tothom sense molt de seny; tant a nosaltres com a constructors, com a la gent del carrer sense grans treballs ni bens. 

Tot ens anava més que bé.

Poc a poc es van anar alçant veus advertint que la construcció no podia continuar amb eixe ritme vertiginós, que "l'ampolla immobiliària" anava a esclatar en qualsevol moment.
No férem ni cas!!!! , Encara guanyàvem molts diners. Continuarem construint sense por i especulant sense pietat. 

Sense adonar se'ns, els bancs tancaren l'aixeta i tancaren el fluix de diners, per a tots. Arribà el moment que se'ns feu insostenible la situació. 
Tenim solars comprats per molts diners que no podíem construir i finques senceres de pisos, oficines, sense vendre;... ja no hi havia crèdits, no hi havia diners. Ja no es ven ni es compra.
Com no podia ser d'altra manera, haguérem de tancar l'empresa i enviar la gent a l'atur.
La principal font d'economia i treball era la construcció i amb aquesta nova situació, prompte començà a veure'sgent al carrer demanant almoina i menjar .Sense un treball i amb una hipoteca que pagar, l'atur no els donava per a tot.
Vingué allò que ens contaven el iaios que ells havien conegut i nosaltres no creiem possible, "la pobresa, la fam..." Molts ja no tenien ni un sostre on viure.

És clar que els meus socis i jo teníem molts milions a la butxaca i a paradisos fiscals, però... a l'empresa números rojos.

Havíem comés un greu error, construir sense respectar el real desenvolupament i creixement de l'estat i com a conseqüència havien més vivendes que gent per a habitar les. Érem culpables però no ens volíem responsabilitzar dels nostres actes; ara l'únic que ens quedava era cobrir-nos les esquenes uns als altres, per veure si així encara ens podíem sortir indemnes de totes les irregularitats que havíem fet. Rés més lluny de la realitat!; Els que creies els teus amics et traïen o simplement feien com si no et conegueren.

Personalment, després d'un llarg judici em van condemnar a dos anys de presó i una billonaria fiança per evitar la meua fugida a l'estranger. A força de parlar amb els reclusos, alguns d'ells condemnats a varis anys, simplement per fer xicotets robatoris  per

a poder menjar ells i la seua família, m'ha fet conscient del mal que 
he fet amb els meus actes sense escrúpols; he entès que el valor de l'egoisme, l'arrogància... no són bons a la vida, i que amics que estan en els mals moments i han pocs, tan sols els vertaders. He aprés que la humanitat ha d'estar per damunt de tot i que la justícia de vegades no és igual per a tots; però que ben aplicada és la forma de tindre normes justes per a poder conviure tots.

En sortir, he fet treballs socials de forma voluntària, i he vist la crua realitat de molta gent. 
Vaig a començar un nou projecte i a contractar a tota la gent que vaig acomiadar i a ser possible alguna més. També a tot aquell que haja estat desnonat, deixar-li o arrendar-li, segons el cas, un dels tants pisos que tinc. En un dels tants solars o baixos que tinc, faré un menjador social.

Sóc una persona nova.

Resumint, sempre hi ha que créixer i aprendre de totes les experiències de la nostra vida, de les positives i també de les negatives. Jo he comprés que és pot ser emprenedor i tindre grans projectes sense piconar a la gent. Que podem triar als polítics i no deixar-nos enganyar pels banquers. Com diu el meu iaio, "Ningú dona duros a quatre pessetes".

És moment de ressorgir de les cendres com "L'au Fènix".

"L'ÚLTIM COMIAT" 2N PREMI 1R CICLE, 2012-13

L’ULTIM COMIAT

Quan vaig despertar em va envair un profund sentiment de soledat. Vaig mirar per la finestra. Plovia. Assegut al llit, no sabia si alçar-me o si no valdria la pena, perquè m'esperava un mal dia. Sense dubte, un dels pitjors de la meua vida, per no dir el pitjor de la meua vida. Finalment em vaig alçar i em vaig dirigir cap a la cuina.

A la porta de la nevera vaig veure l'últim poema que havia escrit l'Anna. El va escriure a l'hospital poc abans de l’última operació. Els ulls se'm van ennuvolar de llàgrimes perquè era conscient que mai més escriuria un altre. Mentre prenia el cafè vaig recordar el dia que l'Anna va voler preparar-me el desdejuni i en comptes de sucre em va posar sal a la tassa. Eixe dia estava contenta. Jo no li vaig dir res per no trencar la màgia del seu somriure i jo en veure’l em sentia feliç.

Em vaig quedar una estona més esperant escoltar aquella veu tan tendra i impetuosa: "corre, pare, corre que si no faré tard a l'escola i jo vull arribar prompte!", però va ser en va, perquè la casa continuava en silenci com si tot estigués congelat. De sobte, va sonar el telèfon i em va fer reaccionar. Era de l'hospital perquè calia anar a firmar uns papers. La veritat és que no m'apetia gens tornar a aquell fred hospital on l'Anna va passar tants dies tancada en aquella petita habitació amb aquella olor tan peculiar, encara que en aquella habitació compartírem tots dos intenses emocions.

Allà em va confessar que sempre havia estat enamorada del seu amic i company d’escola, Omar, però mai no s’havia atrevit a dir-li-ho. En aquella petita habitació em va preguntar per què ja no li contava contes per la nit, i jo li vaig contestar que era perquè pensava que, com que ja era major, ja no li abellia escoltar contes de fades... Ella em va respondre que això era una excusa que jo m’havia inventat i el que en realitat havia passat era que jo tornava tard i molt cansat del treball i ja no li dedicava tant de temps com quan era més menuda.

Aleshores, en aquestes converses nostres a l’habitació de l’hospital em vaig adonar que la meua Anna i jo ens havíem allunyat. Aquest distanciament va ser perquè ella estava fent-se major i perquè jo tornava saturat del treball i sols entrava a la seua habitació a donar-li un bes de bona nit. És curiós com en uns pocs dies ella i jo havíem recuperat tot el temps que havíem deixat perdre.

Recordàrem que quan era xicoteta cada nit li contava un conte i que em feia xantatge i fins que no li’l contava no s’adormia. Aquells contes de princeses i fades tenien sempre un final feliç i els protagonistes sempre acabaven superant els seus problemes. En canvi, l'Anna i jo vivíem en la vida real, on de vegades les coses no ixen com ú espera.

Al final vaig decidir no anar a l'hospital perquè sols m'aportaria més records dolorosos. Em vaig quedar a casa assegut a la butaca, mirant per la finestra buscant un raig de llum i esperança entre la foscor dels núvols. Seguia plovent… El soroll de la pluja em va tornar a portar el record de l’Anna. A ella li agradaven els dies plujosos perquè es quedava a casa jugant amb mi i es divertíem tant que les hores es passaven volant i a la nit ens posàvem al costat de la llar i al calor del foc xerràvem, rèiem, contàvem acudits, veiem pel·lícules, jugàvem a les cartes o li llegia i rellegia el seu conte favorit, La sireneta de Hans Christian Andersen. Ara que ho pense, totes dues princeses somniadores, la sireneta i l’Anna, s’han convertit en dues filles de l’aire.

Vaig seguir el meu impuls i me’n vaig anar cap a la habitació de l’Anna i vaig agafar el conte de La sireneta per fullejar-lo. De sobte, em va interrompre el soroll del timbre. Estaven tocant a la porta. Quan me n’anava cap a la porta a obrir vaig veure pels finestrals del menjador que havia deixat de ploure…

"TINTA" 1R PREMI 1R CICLE ESO

TINTA

Fa molts, molts anys, en un petit, petit poble, tan petit que no s'hi trobava al mapa, vivia un jove escriptor. No parlava amb ningú i no eixia a veure món; passava tots els dies de sa vida tancat a casa, al seu estudi, amb solament la claror d'una espelma que, contemplava, cada volta més ploranera com, sense èxit, aquell escriptor intentava donar-li un final a la seva història. Els seus ulls havien acabat copiant el color terrós del full, que el mirava, esperant que el bolígraf que sostenia a la mà acabés abaixant fins a ell. Sempre que l'escriptor començava una història mai l'acabava. I ho intentava, dia rere dia, però no; les idees no sortien de la seva caixa embolcallada de pèls encrespats pel temps. Un matí, ja cansat, s'alçà de la cadira, decidit a anar a comprar el menjar bo que no havia tastat en mesos i, de sobte, alguna cosa el féu aturar-se. Mirà al seu voltant. Què estrany... No sabia el que havia passat, però del que estava ben segur era que alguna cosa o algú havia acabat empassant-se tota l'aigua del got que, minuts abans, reposava ple al damunt de la tauleta de la cuina. L'estança es situava just a uns passos d'ell, de manera que podia veure perfectament, a través del marc de la porta, el que passava a dintre. Va moure un poc el cap cap avall per veure el que la pròpia paret tapava i féu uns ulls com unes taronges en adonar-se del que estaven contemplant. Era el volant d'una falda negra que s'ocultava rere un pilar. <<Oh, no! Un lladre!>> va ser el primer que va pensar, atemorit. Llavors, tan silenciós com la mota de pols que fa uns instants havia creuat la carretera invisible de l'avinguda del seu passadís, va fer-se fonedís fins a la porta d'eixida. Féu un pas, dos, tres... Però el quart no arribà per culpa de la gerra de margarides que acabava de tirar; aquesta va passar d'estar tan tranquil·lament descansant al cim de la taula del rebedor a estar totalment trencada als peus d'aquesta muntanya. L'escriptor va maleir les flors, la taula i aquell soroll de cristall esquitxat que, amb tot plegat, era inevitable que no s'escoltara per tots els racons de la casa. Res més passats tres segons després de la caiguda de la gerra uns passos freds, regis i amb tacons -amb tacons?- als quals els acompanyava, sens dubte, la terrible flaire de la mort van començar a sorgir del silenci, cada volta més i més accelerats. Aquests s'apropaven i s'apropaven, fins que...

-Jaume! Oh, Jaume! Quina alegria reveure't! Necessite la teva ajuda...-van ser les primeres paraules que sortiren de la boca del presumpte lladre.

En Jaume, l'escriptor, féu una ullada a la figura femenina que tenia just als nassos, perplex. <<Com pot ser? Estic somiant? Ah, és clar. Segurament ara mateix estic dormint a la taula de l'estudi.>> Tanmateix, féu un esforç per organitzar els seus pensaments. <<Una persona... amb la pell grisa?>> Efectivament, era aquest el color que cobria cada mil·límetre del cos d'aquella dona, d'aspecte antic, molt antic. Si s'hagués quedat queta davant d'un marc no seria difícil confondre-la amb una fotografia dels anys seixanta; aquella dona era en blanc i negre. Tenia els cabells arrissats recollits en una espècie de monyo rere el cap, el qual estava coronat per un barret amb estampat floral -en blanc i negre-. A la seva cara s'hi reflectia la ganyota del més pur dels sofriments. Duia un vestit llarg que ressaltava la seva esvelta figura.

-Resulta que estava al parc amb el meu fill, descansant baix l'ombra d'un vell roure, i una alenada d'aire féu que el meu barret sortís volant deu metres més enllà. Jo vaig allunyar-me fins aquell punt, per recollir-lo, i quan vaig girar cua el meu petit ja no estava, s'havia esfumat sense deixar ni el més mínim dels rastres-.

El jove escriptor restà uns quants segons immòbil fins que una petita bombeta s'il·luminà al seu interior. <<...al parc amb el meu fill, descansant baix l'ombra d'un vell roure..., ...el meu barret sortís volant deu metres més enllà..., ...el meu petit ja no estava, s'havia esfumat sense deixar ni el més mínim dels rastres...>>

No podia arribar a imaginar-se el que estava passant en aquell mateix instant. Va intentar recordar, atemorit, per assegurar-se que la dona que el mirava fixament, esperant a que ell respongués, no era la que nits abans, assegut a la seva cadira de vellut verd, ajupit en front de la taula de l'estudi, havia donat vida tot i escrivint-la en una de les seves històries inacabades.

Quadres des del Micalet

València, 1962

“La claror matinal sobreeixia per sobre les muntanyes que es divisaven a l'horitzó. El cant dels ocells feia el compte del pas de les hores següents, tot i fent una mica més feliços els qui passaven caminant, en front d'ells, cap a un nou dia de jornada completa. Tanmateix, una mare i el seu fill no tenien res a fer, a banda d'aprofitar la primavera. Van córrer alegrement fins al parc més proper i, junts, s'assegueren baix l'ombra d'un vell roure, per descansar. De sobte, però, una forta alenada d'aire càlid va interrompre aquell descans i, sense pietat, va endur-se rere d'ella el barret que reposava al cap de la mare. Aquesta, sobresaltada pel seu regal de molts diners, sortí a corre-cuita per enxampar-lo a temps, deu metres més enllà. Quan féu el camí de tornada, amb el barret a les mans, alguna cosa fallava; el seu petit ja no estava, s'havia esfumat sense deixar ni el més mínim dels rastres...”

Va tardar en assimilar que aquella dona era la seva darrera protagonista. Però... Per què estava amb ell al món real? No podia haver-se quedat esperant al món dels contes? No, és clar que no, havia d'anar a trobar-lo a ell per que resolguera els seus problemes. No-era-just.

-Per favor, Jaume, necessite la teva ajuda... -tornà a la realitat- ajuda'm a buscar el meu fillet -ja estava estirant-li del braç cap a la porta-.

-Val, val, està bé. Però m'has de prometre que quan el trobem em deixaràs en pau -passaren uns segons- Que tinc un munt d'històries per acabar.

-T'ho prometo -va xiuxiuejar ella- Som-hi!

Al cap de només uns quants minuts ja havien recorregut dos quilòmetres amb el cotxe d'en Jaume; un regal de la seva antiga companya d'aventures. De vegades mirava de reüll la dona que s'asseia al seu costat dret del cotxe per veure si hi havia algun canvi en la seva actitud ploranera, però no. Sempre romania igual: nerviosa, amb ulls inundats i fent mirades fugaces a la carretera, poregosa. Ell també mirava a fora, cap al poble al qual havia estat donant l'esquena anys, molts anys, intentant, a canvi, donar-li finals a les seves històries. Feia llambregades a les cases, que passaven, com cometes a la llum del dia, donant -li la benvinguda.

En un semàfor, quan ja duien recorreguts uns tres quilòmetres més, se n'adonà de que no tenia ni la menor idea d'on es dirigien i quin era el seu pròxim objectiu per buscar el nen. Llavors, quan ja anava a arrancar el cotxe de nou, una figura llunyana del que pareixia ser una vella ajupida va fer que, definitivament, el motor no començara a marxar. L'escriptor eixí del cotxe amb la rapidesa d'un guepard, tot i ignorant l'insignificant fet de que estava interrompent el tràfic, que en aquell moment va trencar l'agradable silenci matinal amb els seus clàxons estridents. Però a en Jaume no li importava; havia trobat, per fi, una vella amiga i volia saludar-la per damunt de tot. Després de llargues abraçades, petons nostàlgics i ganyotes de “què majorot t'has fet!” aquella vella i el jove escriptor es donaren un darrer adéu.

En Jaume va girar-se cap al cotxe per tornar-hi però se n'adonà de que el seient del seu copilot estava completament buit, amb la seva respectiva porta oberta de bat a bat. <<Oh, no! La descobriran!>> va pensar. Tanmateix, els segons d'agonia cessaren quan la veié, immòbil, al davant de l'aparador d'una tenda d'objectes antics. El jove escriptor mirava la gentada, nerviós, per si hi havia algú que s'estranyava en veure una dona en blanc i negre enmig del carrer. Tot i això, pareixia que era invisible per a tots, excepte per a ell. La dona restava sense moure ni un múscul, amb els ulls apegats a una fotografia antiga d'un vell i bonic roure. Ell la cridava i la cridava, però ella no reaccionava. Al cap d'uns segons, però, es girà, com moguda per un ressort i, amb l'espurna de l'esperança als ulls, corregué cap al cotxe, s'assegué al seient del conductor i encengué el motor. El vehicle ja marxava quan en Jaume pujà a ell, pels pèls. El noi la mirava perplex i la deixava que fes, confiant en els seus moviments. Ella conduïa amb destresa i al mateix temps amb la rapidesa necessària fins que arribaren al seu destí passats dos avorrits quarts d'hora. Res més cessar el motor la dona es precipità cap a fora del cotxe i començà a córrer, desesperada. En Jaume la va seguir, intentant igualar els seus passos, però no va poder arribar fins al final perquè una espècie de barrera invisible dins la seva pròpia ment va fer que els seus moviments pararen en sec, deixant-lo amb dos pams de nas, just al davant de l'escena més desoladora que havia contemplat en anys: el mateix roure de la fotografia que hi havia a l'aparador, gris com el cel més tempestuós, movia les seves fulles caigudes al ritme del vent que en aquell moment de desconcert començava a bufar. El més estrany era que solament era l'única cosa que, en blanc i negre, contrastava amb la resta del paisatge; amb excepció de la figura, també pintada amb aquests dos colors, que romania ajupida als peus d'aquest meravellós arbre de cos robust i cabellera suau. En Jaume, ara una mica més tranquil, encertà el que estava succeint: aquell era el parc on, no es sap ni es sabrà en quin moment, una mare va perdre el seu fill ni més ni menys a dintre d'una història inacabada. L'escriptor tornà a recordar, intentant que els seus pensaments pararen de trontollar dins del seu cap i confirmà que el conte s'interrompia just al moment en el qual la mare començava a buscar al seu petit, aquesta vegada al món de l'escriptor de la seva història, que havia deixat la porta oberta. Però si aquesta vegada la dona tenia esperances de trobar el seu nen al mateix lloc on l'havia perdut, estava ben equivocada, perquè les úniques senyals de vida que demostraven ser visibles eren el propi roure i un escarabat despistat que s'arrossegava per les pedres. En Jaume s'apropà a la mare sumida en plors d'amarga soledat i, amb la veu més confortant que va trobar dins el seu repertori, li xiuxiuejà:

-Anem-hi. El teu petit ens espera.

La dona, abandonant-se als braços del jove, va obeir. Van romandre en silenci tot el trajecte, aquesta vegada sense cotxe, sense ni saber on els conduïa el destí, fins que, ja cansats, s'aturaren en un solar completament buit envoltat d'arbres nus amb branques sense fulles; amb aspecte feroç i intimidador pareixia que els donaren la benvinguda. Tots dos, tant dona en blanc i negre com escriptor, s'assegueren al bell mig de l'indret. Ja es feia fosc i l'agut i tranquil·litzador cant dels ocells va ser substituït per una remor llunyana produïda per les ales dels grills. La dona va mirar el cel fosc amb mescla de núvols carregats de pluja pels qual es filtrava una mica de llum i es preguntà, trista, si arribaria a tornar a veure el seu fillet. En Jaume li féu una llambregada fugaç, per assegurar-se de que no s'esfondrava però, una mica més amunt, a més de veure el seu cap acotxat divisà una mena de bola de foc, de foc blau. <<Però, què...?>> no va acabar de preguntar-se amb quin tipus d'Objecte Volador No Identificat estava tractant perquè els seus ulls captaren que cada volta, molt a poc a poc, s'anava apropant. La claror que emanava d'aquella cosa es feia més i més intensa fins que, quasi a l'altura dels ulls va distingir una petita, petita figura, amb forma humana, que surava sense ales envoltada d'aquell foc color mar. Era una doneta minúscula que tenia el cos nu, llarg i estilitzat, també blau. No tenia ni un cabell al cap i els seus ulls grans, de color bosc, contrastaven amb la boca, el nas i les orelles menudes. Els mirava amb curiositat, tot i guardant les distàncies.

-Sí! Per fi! -la seva veu era tan profunda i a la volta aguda que podia, fins i tot, sedar- Per fi tinc algú a qui ajudar. Feia molts segles que busco persones amb problemes per resoldre-se'ls. Uf! Menys mal! -va acabar amb un somriure d'orella a orella-.

El jove i la dona la miraven, expectants i atemorits, fins que del fons de la ment d'en Jaume va començar a brollar un record llunyà. <<Una fada blava, que necessita ajudar algú...>> una nova bombeta va encendre's a la meta de la seva memòria i tornà a recordar, cada vegada més convençut.

Tots, menys un

“A només cinc Llunes de la ciutat hi podies divisar la més bella de les valls. Estava farcida d'infinitat de colors que il·luminaven les vides dels seus habitants: els “Kiks”. Aquests éssers, també anomenats “fades de l'Arc Iris” romanien feliços i en harmonia entre ells gaudint de la vida que el seu món els havia oferit. Cadascun tenia el cos pintat, junt amb l'aura de foc que els envoltava, d'un color únic; mai es repetia. Cada Kik tenia la seva habilitat i tots la podien dur a terme. Uns podien parlar amb les flors, altres podien canviar les emocions, altres convertir-se en algú altre... Tots, menys un. La Kik blava mar amb ulls color bosc tenia l'habilitat d'ajudar qui es proposava, sense excepció. Però el problema és que en aquell lloc no hi havia qui sofrira a causa de problemes sense resoldre i ella no podia socórrer ningú...”

Quasi es desmaia en adonar-se de la gran bogeria que significava tot allò. Aquesta fada era una Kik, ni més ni menys des de la vall multicolor, ni més ni menys altra de les protagonistes d'una de les seves històries sense final. Segurament, en no donar-li un final al conte, altra porta que s'havia quedat oberta havia deixat eixir la fada cap al món real.

-Perquè... necessitareu ajuda, no? -va xiuxiuejar la Kik-.

-És clar que necessitem ajuda! Per favor, has de fer que el meu petit torne, estiga on estiga. Estarà perdut i sol... Oh, el meu nen... -dit açò esclatà en forts sanglots-.

En Jaume encara cavil·lava sense dir ni un mot. Solament observava. La fada va fer que sí amb el cap i, també en silenci, féu una espècie de giravolt i s'esfumà, sense deixar senyals de la seva presència.

-No! No te'n vagis, per favor... -als seus ulls es filtrava infelicitat, immensa infelicitat-.

De sobte, però, una ràfega de vent sobtat bufà per sobre d'ells i el barret de la dona en blanc i negre sortí volant pels aires, deu metres més enllà. La mare del nen, que potser no tornaria a deixar-se veure per ningun món, ni al real ni al dels contes, romania allà, ajaguda en aquell solar, sense moure ni un dit per recuperar el seu barret. En lloc d'ella ho féu el jove escriptor, en Jaume, que va afanyar-se per enxampar-lo a temps. Quan el vent cessà ell es girà per tornar-lo a les mans de la dona. I se'l trobà allà, en braços d'ella. S'abraçaven com si no els quedés ni un dia més de vida, mare i fill. <<Ha tornat! Per fi!>> pareixia mentida que ell no fos el seu pare, perquè estava quasi tan content com la seva pròpia mare.

-Oh, fill meu... Has tornat... Com t'estimo -deia ella entre sanglots, abans de pura tristesa i ara de pura joia-.

S'anaven fent fonedissos, poc a poc, desapareixent d'aquell món. Sense voler, una llàgrima va brollar des d'un dels ulls d'en Jaume, que també plorava d'intensa felicitat. Quan ja quasi no es distingien els cossos de la dona i el nen, quan ja quasi eren completament transparents, un cap s'alçà lentament des d'aquell abraç perfecte. Tot seguit, un “gràcies” gairebé inaudible va sortir dels llavis de la dona, que va tornar a enfonsar el cap als bracets del seu petit i, com quan surt el Sol del darrere d'un dia de tempesta, van acabar d'esfumar-se, sense deixar ni el més mínim dels rastres...

En Jaume va obrir els ulls i, tot seguit, se n'adonà de l'indret on es trobava: al seu estudi, com sempre. S'havia quedat adormit intentant, com sempre, escriure un final per a una de les seves històries i tot el que havia succeït darrerament havia estat un somni, una mala passada del seu cervell. Però en quant alçà una mica més els ulls fins als fulls plens de lletres que tenia al davant, quasi es cau de la cadira. Era una història completa, completament completa. <<Quina alegria! Segurament vaig acabar aquest conte abans de caure sumit a la son.>>. Va llegir el que ficava al final de l'últim full:

Gràcies per tot.

Signat:

LA TEVA DONA EN BLANC I NEGRE

No ho podia creure. Aleshores, el darrer somni... no havia estat un somni? Potser.

“I ací acaba la meva primera història amb final. Un final que per a molts no significarà res, però que per a altres potser siga el principi d'alguna cosa gran, molt gran; màgica, infinitament màgica.”

Signat:

Jaume, el “jove escriptor”

"PRÒXIMA PARADA" 2N PREMI 2N CICLE ESO

PRÒXIMA PARADA

En els anys abans de que els adults em consideraren un igual, en el punt mort entre la infantesa i l'adolescència, jo, aspirant a entrar a la banda del meu poble, recordí els dinars familiars organitzats en casa dels avis, on el meu oncle, m'explicava a mi i als altres menuts les mil i una aventures que havia viscut viatjant arreu del món: que si havia nadat amb dofins, que si havia havia lluitat contra un tigre de Bengala amb les seues pròpies mans, que si havia pilotat avions enmig de tempestes...

No obstant, els seus relats es veien interromputs per l'arribada del postre; en aquell moment,

l'oncle arrossegava la cadira fins a la taula i s'acoblava entre els majors, es fregava les mans en senyal de satisfacció i entonava alguna melodia inventada, just en aquell moment, s'acabaven les històries, així com els dolços, fins al cap de setmana següent.

Normalment, aquelles narracions passatgeres m'apassionaven, però aquell diumenge era distint, almenys per a mi, no podia traure'm del cap les audicions que tenia l'endemà i que condicionarien

la meua entrada a la banda. L'única cosa que tenia clara respecte la banda era que volia formar-ne part, això de segur, per a poder seguir la tradició familiar.

La veritat és que no sé quan de temps hi havia format part la nostra família, però deurien ser un bon grapat d'anys, perquè tots deien que havien tingut temps per a tocar tots els instruments, el meu avi la trompa, trompeta i tuba, mon pare el fagot, clarinet i oboè...

Jo de moment, amb un, ja en tenia prou, no podia ni imaginar els maldecaps que tindria si n'haguera de tocar més.

Quan arribàrem a casa ja era de vesprada, i la veritat és que un diumenge i aquelles hores, l'única oferta d'activitat que contemplava era la de tombar-me al sofà i rossegar-me les ungles, esperant que passara l'endemà. Però la veu profunda del meu pare ressonà “Jo, de tu estudiaria”, i aleshores, malgrat les meues poques ganes, repassí per última vegada les lliçons.

Durant el sopar, el meu pare va fer-me repetir en veu alta el trajecte que hauria de fer des de l'estació fins al Conservatori, on es farien les proves; la veritat és que els meus pares m'havien calfat tant el cap i m'ho havien fet dir tants cops, que ho havia interioritzat “Quan baixe de la parada Ovidi Montllor, puge les escales, i vaig recte, quan veja l'edifici... no té pèrdua” això últim ho vaig afegir per a aportar seguretat, però, de seguida, ma mare, nerviosa, com sempre que he de fer un pas per fer-me gran, va dir que si passava alguna cosa, que no dubtara en telefonar a casa o enganxar a córrer, la veritat és que conec a mare, però això de “córrer” he de reconèixer que no m'ho esperava.

Aquella nit no vaig aclucar l'ull, no sabia com dormir, d'esquenes, de costat, sense samarreta, destapat; finalment, amb la sensació d'haver obert i tancat les parpelles i de no haver descansat gens ni mica, em despertaren, crec que van ser els lladrucs dels gossos pesats dels veïns, però no n'estic del tot segur.

De totes maneres, vaig alçar-me despreocupat, i no vaig canviar el caràcter fins que vaig recordar el dia que era. Ma mare, abans d'anar-se'n a treballar, m'havia preparat la roba, massa arreglada per al meu gust, però calia causar bona impressió.

No vaig desdejunar massa, quatre o cinc galetes i un got de llet, ben freda, sinó en estiu no era capaç d'empassar-me-la.

Fins al moment d'emprendre el viatge, m'hauria donat temps a relaxar-me i concentrar-me, però en lloc d'això, vaig triar la pitjor opció que podria haver-me plantejat, pensar en els errors que podria cometre, perquè, en lloc de calmar-me, va fer just el contrari, excitar-me encara més.

Els carrers deserts, tots gaudint d'un bon bany de juliol en la platja, menys jo, que havia de passar unes dures proves.

Tot pareixia igual, però jo entreveia que alguna cosa s'escapava de la normalitat.

El Metro encara no havia arribat, m'asseguí en el banc ple de pintades de l'estació.

Al banc que tenia davant hi havia una parella besant-se indiscriminadament, mirí sense cap mena de discreció, la veritat és que aquell tema no m'havia interessat mai, però aquest últim any, les coses havien canviat, no m'importaria... De totes maneres, de seguida sonà el xiulet que indicava que el Metro estava a prop, i m'alcí, encara no ho he dit, però era la primera vegada que no hi anava acompanyat.

Em va fer gràcia, perquè estàvem, una altra vegada, els mateixos passatgers i en el mateix vagó: la dona d'uns cinquanta anys, que s'asseia sempre davant meu i llegia sempre el mateix llibre, un home major, que cada dia duia una gorra d'un equip de futbol diferent, i una xica que duia florets en una bossa d'equipatge, supose que per a practicar esgrima.

Havia après a triar el seient adient, per a que no em molestara la llum del sol, ni les mirades d'altres persones.

El tren començà la seua marxa, no tardàrem ni mig minut en arribar a la següent parada; esperava el mateix de sempre; un home de mitjana edat que no feia altra cosa durant el trajecte que menjar mandarines i taronges, “Mandarina”, així l'havia batejat jo mateix. Saludí en el cap al Mandarina i, aquell s'assegué al lloc de sempre.

Es va obrir la porta, i molt atrafegadament i a corre-cuita aparegué un senyor que pareixia estranger, amb una gavardina a quadres pels genolls, una boina grisa i un aire de superioritat que es podia olorar a distància, em recordava a aquell detectiu anglès. Amb tots els seients que hi havien lliures no es dignà a asseure's, així que es mantingué dempeus, observant-nos a tots i prenent notes en un xicotet bloc, era curiós, molt curiós.

Continuàrem el viatge, i el senyor continuava amb aquella dinàmica sospitosa, així que l'home de les gorres de futbol, avorrit d'aquell espectacle, li etzibà “Tu, detectiu, es pot saber què fas, tenim alguna cosa en la cara o què?!” “Es'tiic esper'ant a' un amiic” respongué. Sí que era estranger, sí, i a jutjar per l'accent de molt lluny.

El so metàl·lic de la porta obrint-se tornà a sonar, i de l'exterior aparegué un home gras, que amb pas feixuc s'assegué al meu costat; es ficà la mà en la butxaca del pantaló i tragué un increïble entrepà que feia la boca aigua només de veure'l, se l'empassà d'una queixalada, se'n tragué un altre de més gran, jo, cada vegada salivava més, i sense pensar-m'ho vaig dir “Escolta no em donaràs un mos, per favor?” , ell amb un somriure simpàtic però sense dir ni pruna, es tornà a ficar la mà en la butxaca i en tragué un de truita de creïlles amb allioli, com ho havia encertat? Com sabia que aquell entrepà era el meu preferit? Pura coincidència, supose.

Mentre devorava aquell esmorzar amb sort, observí com entraven tres homenets vestits amb una roba estrafolària, de colors molt vistosos, fent volantins i malabars, i tocant música que pareixia medieval. Tots els passatgers començaren a picar les mans, i jo, per no semblar estrany, també.

Quan acabaren la representació, un d'ells es llevà el seu barret de tres puntes amb cascavells i demanà propina, tots en donaven, però jo estava pelat, no duia res de res.

L'homenet s'acostava més i més, i jo no volia passar per aquella vergonya.

Aquell joglar es posà davant meu, i em va somriure, ensenyant-me unes dentoles d'or i argent, posant-me el seu barret davant del nas “Per favor”, digué amb una veu esgarrada “Per favor”, tornà a dir amb el mateix to de veu, murmurant contestí que no tenia res per donar-li, però ell, amb el somriure encara en els llavis m'aconsellà que mirara en la meua butxaca, i sorprenentment toquí alguna cosa llisa i dura, estranya, a més hi havia molt, n'agafí un grapat i a la meua sorpresa entre els meus dits relliscaven uns escarabats, marrons, comuns, amb la closca brillant i unes potetes diminutes.

El joglar soltà una riallada forta, així com tots els altres passatgers que m'observaven, i posí els escarabats dins del seu barret.

El vagó pareixia uns d'aquells mercats medievals sorgits dels contes, amb personatges que entraven i eixien. Uns dels individus més peculiars d'entre la multitud eren uns cantants, una parella, alts i ben plantats, bruns de pell, i increïblement entonats. S'abraçaven i parlaven de coses banals tot fent òpera, amb veu potent i una tremolor prou característica, així, focalitzaven totes les mirades. Em recordaven a algú, de sobte hi vaig caure, la parella de l'estació, aquella dels besos.

Hi havia un altre grup, de quatre persones, sense samarreta i amb la cara pintada de colors càlids, amb cordons de sabata que els substituïa la cabellera. Marcaven el ritme d'aquella festa, amb uns tambors accelerats, i alguns crits estridents de quan en quan.

Què fàcil era gaudir entre aquelles criatures tant grotesques, feien perdre la noció del temps.

De sobte, el meu cos es va moure, endut per aquella percussió, i es va posar a ballar, sense parar, i sense saber com, perquè mai havia sigut un bon ballarí, i aquells passos pareixien almenys, els d'un professional.

Allí estàvem, l'home gras amb els seus entrepans, el senyor amb el seu bloc de notes, el “Mandarina” amb les seues taronges, els joglars amb els seus escarabats, jo amb el meu ritme sorprenent, i altres, que se'm faria molt costós d'anomenar.

Després d'aquella festa m'asseguí, content i amerat de suor al meu seient d'abans.

Una veu em despertà “Bitllet”, una veu mecànica i monòtona “Bitllet”, alcí la mirada i li doní el meu tros de cartró, “Gràcies” respongué l'home amb una camisa blanca, pantalons negres, i una màquina penjada del coll, per on passava el bitllet per a que l'olorara i després emetera un breu soroll.

Estava desconcertat, mirí al meu voltant, gent desconeguda, cares desconegudes, sense rastre dels meus amics excèntrics, on havien anat? I jo on havia anat? No en tenia ni idea, tal vegada havia sigut un somni, però no podia ser, pareixia tot tant real...

No hi havia altra explicació, tot havia sigut producte del meu cervell i imaginació.

Em va vindre com un poal d'aigua glaçada, el record del per què estava en el Metro, l'audició, la maleïda audició. M'alcí d'un bot, arrencant mirades dels passatgers del meu costat, i comproví la parada, de sobte “Pròxima parada Ovidi Montllor”, era la meua, més que sort havia tingut.

Quan baixí estava tens, per allò que havia viscut i anava a viure, però concentrat, em palpí les butxaques per a comprovar si ho tenia tot, no faltava res.

A l'exterior el sol lluïa, i els turistes i vianants, caminaven atapeïts pels carrers, jo anava a pas lleuger, observant-ho tot, sempre m'havien agradat les multituds.

Les portes de l'edifici estaven obertes, de bat a bat, entrí amb pas ferm i decidit, almenys, això creia jo, sé que estava tremolant de cap a peus veritablement.

L'aire condicionat i l'olor a producte de neteja em van marejar un poc, així que aguantí la respiració tot buscant l'escenari on faria les meues proves.

Vaig veure un grup de xiquets que esperaven davant d'unes portes tancades, per la mirada perduda i la cara més blanca que la llet, vaig deduir que eren uns dels meus, que també anaven a provar sort.

Em confirmaren que era allà, així que ens tocava esperar.

Anaren passant un a un amb les cares baixes, com si d'alguna tortura es tractara, alguns eixien contents, d'altres decebuts, però tots eixien, arribí a tal punt d'excitació, que em conformava tan sols d'eixir-ne sa i estalvi.

Arribà el meu moment, i se'm regirà l'estómac. A dalt l'escenari, els focus de llum em colpejaven la cara, i em notava nerviós, em tocava ser el centre d'atenció. Alcí els ulls, i a sorpresa meua vaig veure una cara coneguda, que em feia falta, l'home gras al centre del tribunal, que em picà l'ullet i m'indicà que començara.

Es estrany, perquè d'aquell moment no recorde massa, solament el final, quan notí que em llevava un pes de les espatlles, l'home gras em va donar les gràcies i em comunicà que els resultats es publicarien la setmana següent.

El viatge de tornada fou més normal, més avorrit, però jo estava impacient per dir com m'havia anat el viatge als meus pares.

El cap de setmana ha arribat, i el dinar dels avis també, tots m'han preguntat què tal havia anat tot, i he respost a tots el mateix, que bé, que ja veurem.

Però també és diumenge, dia de les narracions de l'oncle, l'única diferència és que avui, la història em toca contar-la a mi.

"SOM LA NOSTRA MEMÒRIA" 1R PREMI SEGON CICLE ESO 2012-13

Hi sóc dalt de l’edifici on visc, contemple els demés edificis, contemple la gent que hi viu dins dels demés edificis, també contemple a la gent que passeja i a la que no passeja i que únicament es limita a demanar diners, perquè la seva situació econòmica no li permet viure en unes condicions acceptables de vida, però hi viuen, i viuen amb el record. Tot adopta un color fosc.

He passat part de la meva vida intentant congelar instants en el temps, part de la vida disparant capturadors, fotografiant, atrapant rostres i moments, en trossos de paper.
Les fotografies resguarden fragments fugaços, moments ràpids que viuran sempre amb mi i m’acompanyaran al llarg de la vida.
Són finestres cap a un ahir, cap un passat que ja no hi és, que ja no existeix més.

Aquest era el meu ofici. Però ho visc molt més intensament, més intensament que què, us preguntareu, molt més intensament que tot, tot allò que m’envolta i que envolta als demés és intens, és curiós, és màgic, és fascinant, és eixe moment que volem retenir, és eixa imatge que volem guardar, és eixe record que no volem oblidar. I aquests moments tan especials són els que he decidit capturar al llarg de tota una vida, que no és poc. Capturar el record.

No hem de confondre el record amb la memòria, són conceptes relacionats, res més.

El record vindria a ser la recuperació de la memòria, informació dels successos procedents del passat. Hi ha 3 tipus de records, el record lliure, el record amb clau i el record serial, els dos primers no m’interessen, són records de claus, contrasenyes, memoritzacions... El record que s’endinsa dintre meu és el serial, perquè la nostra vida està plena de records, brota de records, però d’aquestos, la majoria no som capaços de recordar-los, han passat tantes coses, tantes coses han passat, i mirem fotografies que no som capaços de recordar aquell precís instat. Ens sona, ho intentem recordar i ens apareix un somriure imprecís a la comissura del llavi.

A la fotografia pareixem feliços, per això sospirem. Els records canvien, varien i desapareixen.

En canvi, la memòria és molt més complexa que tot açò, la memòria és el procés pel qual recordem. La memòria és molt més important. Sense memòria, no hi ha record.

Per això cal anotar cada instant que no és perdut encara, cada record que et vingui de la memòria.

Personalment reserve els records al llibre “Fragments de la meua vida”.

Tornant a la fotografia, he sigut testimoni i sóc conscient de com ha anat canviant la tecnologia, com ha anat evolucionant, però la finalitat ha sigut sempre la mateixa: “capturar instants” recordar moments i evitar que s’esfumen per tal de conservar-los en la nostra memòria, en la meua memòria.

Plató deia que la música és per a l’ànima el que la gimnàstica per al cos humà. Doncs jo dic que les paraules són per al llibre el que la memòria per a la vida.

Tenir el poder del temps cronològic ha sigut i serà sempre l’ eterna obsessió de les persones, tenir el control sobre els segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys..

Parar el temps. Mirar al teu voltant. Estimar allò que veus. Gaudir. Somiar. Pensar. Memoritzar. Donar-li “play” al botó del temps. Passar els anys. Recordar allò viscut.

Aquestes 10 indicacions en conjunt de la guia són les que se’ns obliden muntar al llarg de nostra vida i quan ens adonem, ja és massa tard.

La civilització sencera està inspirada en fets passats, els nostres calendaris estan plens de celebracions, aniversaris... Les nostres ciutats plenes de estàtues i monuments. Cada ritual, cada tradició, cada religió, cada festa, és un record d’alguna cosa que no volem oblidar.

No en tenim prou en que alguna cosa hi haja succeït, per viure, necessitem recordar-la.
Una i altra vegada, any rere any, som addictes al record. Recordar és viure.

Tinc 85 anys i m’estime la vida. La vida. La religió diu que és un camí, un recorregut amb un principi i un final.

Pense que la vida és més que això, més que un període de temps entre una naixença i una mort. La vida és això que passa mentre vius. La vida és el batec d’un cor. La vida és vida, i comporta amb ella un record.

Vaig aprendre que la vida són els moments curts, els rostres fugaços, els somriures, els aromes, els sorolls, les paraules, les imatges... la vida és eixa rafega de sentiments, d’emocions que envaeixen la nostra ment quan tanquem els ulls. Tot això atrapat en la nostra memòria.

“Som la nostra memòria“

Com deia Jorge Luis Borges: “Som la nostra memòria, som eixe quimèric museu de formes inconstants, eixe munt d’espills trencats.”

Som els fragments que recordem... viure és recordar.

I que passa quan ets incapaç de recordar? Quan la teva memòria només conté un buit i al tancar els ulls no hi recordes.. no és això morir en vida?

Donaria el que fora per recordar , per recordar tantes coses, tants moments, tants instants perduts en la memòria...

Estic cansat de menjar, cansat de beure, cansat de parlar, cansat de somriure, cansat de dormir. Però sobretot cansat de no dormir. Cansat de no reconèixer.

Cansat de despertar-me cada dia amb el mateix llibre sobre la tauleta de nit “Fragments de la meua vida”. Cansat de no entendre’l. Estic cansat de veure fotografies en les que estic junt a persones que desconec. Cansat de no saber llegir les notes escrites del meu quadern.

Cansat de veure tots els matins el mateix rostre que em mira a traves de l’espill, en front de mi.

Ja no hi recorde, perd la memòria, alzheimer és allò que diuen que tinc, o pot ser no; Com Luis Mateo Díez deia: “ Però fa molt que els somnis em substitueixen la memòria”.

Els somnis són l’únic que em queda.

Diuen que uns instants abans de morir, una persona pot reviure la seva vida sencera passar davant dels seus ulls, la vida sencera... experimentar tot tipus de records. Tornar a tenir memòria. M’estime la vida i no puc esperar.

Fragments de la meua vida.

Aixeca la cama sobre l’edifici i cau.