"TINTA" 1R PREMI 1R CICLE ESO

TINTA

Fa molts, molts anys, en un petit, petit poble, tan petit que no s'hi trobava al mapa, vivia un jove escriptor. No parlava amb ningú i no eixia a veure món; passava tots els dies de sa vida tancat a casa, al seu estudi, amb solament la claror d'una espelma que, contemplava, cada volta més ploranera com, sense èxit, aquell escriptor intentava donar-li un final a la seva història. Els seus ulls havien acabat copiant el color terrós del full, que el mirava, esperant que el bolígraf que sostenia a la mà acabés abaixant fins a ell. Sempre que l'escriptor començava una història mai l'acabava. I ho intentava, dia rere dia, però no; les idees no sortien de la seva caixa embolcallada de pèls encrespats pel temps. Un matí, ja cansat, s'alçà de la cadira, decidit a anar a comprar el menjar bo que no havia tastat en mesos i, de sobte, alguna cosa el féu aturar-se. Mirà al seu voltant. Què estrany... No sabia el que havia passat, però del que estava ben segur era que alguna cosa o algú havia acabat empassant-se tota l'aigua del got que, minuts abans, reposava ple al damunt de la tauleta de la cuina. L'estança es situava just a uns passos d'ell, de manera que podia veure perfectament, a través del marc de la porta, el que passava a dintre. Va moure un poc el cap cap avall per veure el que la pròpia paret tapava i féu uns ulls com unes taronges en adonar-se del que estaven contemplant. Era el volant d'una falda negra que s'ocultava rere un pilar. <<Oh, no! Un lladre!>> va ser el primer que va pensar, atemorit. Llavors, tan silenciós com la mota de pols que fa uns instants havia creuat la carretera invisible de l'avinguda del seu passadís, va fer-se fonedís fins a la porta d'eixida. Féu un pas, dos, tres... Però el quart no arribà per culpa de la gerra de margarides que acabava de tirar; aquesta va passar d'estar tan tranquil·lament descansant al cim de la taula del rebedor a estar totalment trencada als peus d'aquesta muntanya. L'escriptor va maleir les flors, la taula i aquell soroll de cristall esquitxat que, amb tot plegat, era inevitable que no s'escoltara per tots els racons de la casa. Res més passats tres segons després de la caiguda de la gerra uns passos freds, regis i amb tacons -amb tacons?- als quals els acompanyava, sens dubte, la terrible flaire de la mort van començar a sorgir del silenci, cada volta més i més accelerats. Aquests s'apropaven i s'apropaven, fins que...

-Jaume! Oh, Jaume! Quina alegria reveure't! Necessite la teva ajuda...-van ser les primeres paraules que sortiren de la boca del presumpte lladre.

En Jaume, l'escriptor, féu una ullada a la figura femenina que tenia just als nassos, perplex. <<Com pot ser? Estic somiant? Ah, és clar. Segurament ara mateix estic dormint a la taula de l'estudi.>> Tanmateix, féu un esforç per organitzar els seus pensaments. <<Una persona... amb la pell grisa?>> Efectivament, era aquest el color que cobria cada mil·límetre del cos d'aquella dona, d'aspecte antic, molt antic. Si s'hagués quedat queta davant d'un marc no seria difícil confondre-la amb una fotografia dels anys seixanta; aquella dona era en blanc i negre. Tenia els cabells arrissats recollits en una espècie de monyo rere el cap, el qual estava coronat per un barret amb estampat floral -en blanc i negre-. A la seva cara s'hi reflectia la ganyota del més pur dels sofriments. Duia un vestit llarg que ressaltava la seva esvelta figura.

-Resulta que estava al parc amb el meu fill, descansant baix l'ombra d'un vell roure, i una alenada d'aire féu que el meu barret sortís volant deu metres més enllà. Jo vaig allunyar-me fins aquell punt, per recollir-lo, i quan vaig girar cua el meu petit ja no estava, s'havia esfumat sense deixar ni el més mínim dels rastres-.

El jove escriptor restà uns quants segons immòbil fins que una petita bombeta s'il·luminà al seu interior. <<...al parc amb el meu fill, descansant baix l'ombra d'un vell roure..., ...el meu barret sortís volant deu metres més enllà..., ...el meu petit ja no estava, s'havia esfumat sense deixar ni el més mínim dels rastres...>>

No podia arribar a imaginar-se el que estava passant en aquell mateix instant. Va intentar recordar, atemorit, per assegurar-se que la dona que el mirava fixament, esperant a que ell respongués, no era la que nits abans, assegut a la seva cadira de vellut verd, ajupit en front de la taula de l'estudi, havia donat vida tot i escrivint-la en una de les seves històries inacabades.

Quadres des del Micalet

València, 1962

“La claror matinal sobreeixia per sobre les muntanyes que es divisaven a l'horitzó. El cant dels ocells feia el compte del pas de les hores següents, tot i fent una mica més feliços els qui passaven caminant, en front d'ells, cap a un nou dia de jornada completa. Tanmateix, una mare i el seu fill no tenien res a fer, a banda d'aprofitar la primavera. Van córrer alegrement fins al parc més proper i, junts, s'assegueren baix l'ombra d'un vell roure, per descansar. De sobte, però, una forta alenada d'aire càlid va interrompre aquell descans i, sense pietat, va endur-se rere d'ella el barret que reposava al cap de la mare. Aquesta, sobresaltada pel seu regal de molts diners, sortí a corre-cuita per enxampar-lo a temps, deu metres més enllà. Quan féu el camí de tornada, amb el barret a les mans, alguna cosa fallava; el seu petit ja no estava, s'havia esfumat sense deixar ni el més mínim dels rastres...”

Va tardar en assimilar que aquella dona era la seva darrera protagonista. Però... Per què estava amb ell al món real? No podia haver-se quedat esperant al món dels contes? No, és clar que no, havia d'anar a trobar-lo a ell per que resolguera els seus problemes. No-era-just.

-Per favor, Jaume, necessite la teva ajuda... -tornà a la realitat- ajuda'm a buscar el meu fillet -ja estava estirant-li del braç cap a la porta-.

-Val, val, està bé. Però m'has de prometre que quan el trobem em deixaràs en pau -passaren uns segons- Que tinc un munt d'històries per acabar.

-T'ho prometo -va xiuxiuejar ella- Som-hi!

Al cap de només uns quants minuts ja havien recorregut dos quilòmetres amb el cotxe d'en Jaume; un regal de la seva antiga companya d'aventures. De vegades mirava de reüll la dona que s'asseia al seu costat dret del cotxe per veure si hi havia algun canvi en la seva actitud ploranera, però no. Sempre romania igual: nerviosa, amb ulls inundats i fent mirades fugaces a la carretera, poregosa. Ell també mirava a fora, cap al poble al qual havia estat donant l'esquena anys, molts anys, intentant, a canvi, donar-li finals a les seves històries. Feia llambregades a les cases, que passaven, com cometes a la llum del dia, donant -li la benvinguda.

En un semàfor, quan ja duien recorreguts uns tres quilòmetres més, se n'adonà de que no tenia ni la menor idea d'on es dirigien i quin era el seu pròxim objectiu per buscar el nen. Llavors, quan ja anava a arrancar el cotxe de nou, una figura llunyana del que pareixia ser una vella ajupida va fer que, definitivament, el motor no començara a marxar. L'escriptor eixí del cotxe amb la rapidesa d'un guepard, tot i ignorant l'insignificant fet de que estava interrompent el tràfic, que en aquell moment va trencar l'agradable silenci matinal amb els seus clàxons estridents. Però a en Jaume no li importava; havia trobat, per fi, una vella amiga i volia saludar-la per damunt de tot. Després de llargues abraçades, petons nostàlgics i ganyotes de “què majorot t'has fet!” aquella vella i el jove escriptor es donaren un darrer adéu.

En Jaume va girar-se cap al cotxe per tornar-hi però se n'adonà de que el seient del seu copilot estava completament buit, amb la seva respectiva porta oberta de bat a bat. <<Oh, no! La descobriran!>> va pensar. Tanmateix, els segons d'agonia cessaren quan la veié, immòbil, al davant de l'aparador d'una tenda d'objectes antics. El jove escriptor mirava la gentada, nerviós, per si hi havia algú que s'estranyava en veure una dona en blanc i negre enmig del carrer. Tot i això, pareixia que era invisible per a tots, excepte per a ell. La dona restava sense moure ni un múscul, amb els ulls apegats a una fotografia antiga d'un vell i bonic roure. Ell la cridava i la cridava, però ella no reaccionava. Al cap d'uns segons, però, es girà, com moguda per un ressort i, amb l'espurna de l'esperança als ulls, corregué cap al cotxe, s'assegué al seient del conductor i encengué el motor. El vehicle ja marxava quan en Jaume pujà a ell, pels pèls. El noi la mirava perplex i la deixava que fes, confiant en els seus moviments. Ella conduïa amb destresa i al mateix temps amb la rapidesa necessària fins que arribaren al seu destí passats dos avorrits quarts d'hora. Res més cessar el motor la dona es precipità cap a fora del cotxe i començà a córrer, desesperada. En Jaume la va seguir, intentant igualar els seus passos, però no va poder arribar fins al final perquè una espècie de barrera invisible dins la seva pròpia ment va fer que els seus moviments pararen en sec, deixant-lo amb dos pams de nas, just al davant de l'escena més desoladora que havia contemplat en anys: el mateix roure de la fotografia que hi havia a l'aparador, gris com el cel més tempestuós, movia les seves fulles caigudes al ritme del vent que en aquell moment de desconcert començava a bufar. El més estrany era que solament era l'única cosa que, en blanc i negre, contrastava amb la resta del paisatge; amb excepció de la figura, també pintada amb aquests dos colors, que romania ajupida als peus d'aquest meravellós arbre de cos robust i cabellera suau. En Jaume, ara una mica més tranquil, encertà el que estava succeint: aquell era el parc on, no es sap ni es sabrà en quin moment, una mare va perdre el seu fill ni més ni menys a dintre d'una història inacabada. L'escriptor tornà a recordar, intentant que els seus pensaments pararen de trontollar dins del seu cap i confirmà que el conte s'interrompia just al moment en el qual la mare començava a buscar al seu petit, aquesta vegada al món de l'escriptor de la seva història, que havia deixat la porta oberta. Però si aquesta vegada la dona tenia esperances de trobar el seu nen al mateix lloc on l'havia perdut, estava ben equivocada, perquè les úniques senyals de vida que demostraven ser visibles eren el propi roure i un escarabat despistat que s'arrossegava per les pedres. En Jaume s'apropà a la mare sumida en plors d'amarga soledat i, amb la veu més confortant que va trobar dins el seu repertori, li xiuxiuejà:

-Anem-hi. El teu petit ens espera.

La dona, abandonant-se als braços del jove, va obeir. Van romandre en silenci tot el trajecte, aquesta vegada sense cotxe, sense ni saber on els conduïa el destí, fins que, ja cansats, s'aturaren en un solar completament buit envoltat d'arbres nus amb branques sense fulles; amb aspecte feroç i intimidador pareixia que els donaren la benvinguda. Tots dos, tant dona en blanc i negre com escriptor, s'assegueren al bell mig de l'indret. Ja es feia fosc i l'agut i tranquil·litzador cant dels ocells va ser substituït per una remor llunyana produïda per les ales dels grills. La dona va mirar el cel fosc amb mescla de núvols carregats de pluja pels qual es filtrava una mica de llum i es preguntà, trista, si arribaria a tornar a veure el seu fillet. En Jaume li féu una llambregada fugaç, per assegurar-se de que no s'esfondrava però, una mica més amunt, a més de veure el seu cap acotxat divisà una mena de bola de foc, de foc blau. <<Però, què...?>> no va acabar de preguntar-se amb quin tipus d'Objecte Volador No Identificat estava tractant perquè els seus ulls captaren que cada volta, molt a poc a poc, s'anava apropant. La claror que emanava d'aquella cosa es feia més i més intensa fins que, quasi a l'altura dels ulls va distingir una petita, petita figura, amb forma humana, que surava sense ales envoltada d'aquell foc color mar. Era una doneta minúscula que tenia el cos nu, llarg i estilitzat, també blau. No tenia ni un cabell al cap i els seus ulls grans, de color bosc, contrastaven amb la boca, el nas i les orelles menudes. Els mirava amb curiositat, tot i guardant les distàncies.

-Sí! Per fi! -la seva veu era tan profunda i a la volta aguda que podia, fins i tot, sedar- Per fi tinc algú a qui ajudar. Feia molts segles que busco persones amb problemes per resoldre-se'ls. Uf! Menys mal! -va acabar amb un somriure d'orella a orella-.

El jove i la dona la miraven, expectants i atemorits, fins que del fons de la ment d'en Jaume va començar a brollar un record llunyà. <<Una fada blava, que necessita ajudar algú...>> una nova bombeta va encendre's a la meta de la seva memòria i tornà a recordar, cada vegada més convençut.

Tots, menys un

“A només cinc Llunes de la ciutat hi podies divisar la més bella de les valls. Estava farcida d'infinitat de colors que il·luminaven les vides dels seus habitants: els “Kiks”. Aquests éssers, també anomenats “fades de l'Arc Iris” romanien feliços i en harmonia entre ells gaudint de la vida que el seu món els havia oferit. Cadascun tenia el cos pintat, junt amb l'aura de foc que els envoltava, d'un color únic; mai es repetia. Cada Kik tenia la seva habilitat i tots la podien dur a terme. Uns podien parlar amb les flors, altres podien canviar les emocions, altres convertir-se en algú altre... Tots, menys un. La Kik blava mar amb ulls color bosc tenia l'habilitat d'ajudar qui es proposava, sense excepció. Però el problema és que en aquell lloc no hi havia qui sofrira a causa de problemes sense resoldre i ella no podia socórrer ningú...”

Quasi es desmaia en adonar-se de la gran bogeria que significava tot allò. Aquesta fada era una Kik, ni més ni menys des de la vall multicolor, ni més ni menys altra de les protagonistes d'una de les seves històries sense final. Segurament, en no donar-li un final al conte, altra porta que s'havia quedat oberta havia deixat eixir la fada cap al món real.

-Perquè... necessitareu ajuda, no? -va xiuxiuejar la Kik-.

-És clar que necessitem ajuda! Per favor, has de fer que el meu petit torne, estiga on estiga. Estarà perdut i sol... Oh, el meu nen... -dit açò esclatà en forts sanglots-.

En Jaume encara cavil·lava sense dir ni un mot. Solament observava. La fada va fer que sí amb el cap i, també en silenci, féu una espècie de giravolt i s'esfumà, sense deixar senyals de la seva presència.

-No! No te'n vagis, per favor... -als seus ulls es filtrava infelicitat, immensa infelicitat-.

De sobte, però, una ràfega de vent sobtat bufà per sobre d'ells i el barret de la dona en blanc i negre sortí volant pels aires, deu metres més enllà. La mare del nen, que potser no tornaria a deixar-se veure per ningun món, ni al real ni al dels contes, romania allà, ajaguda en aquell solar, sense moure ni un dit per recuperar el seu barret. En lloc d'ella ho féu el jove escriptor, en Jaume, que va afanyar-se per enxampar-lo a temps. Quan el vent cessà ell es girà per tornar-lo a les mans de la dona. I se'l trobà allà, en braços d'ella. S'abraçaven com si no els quedés ni un dia més de vida, mare i fill. <<Ha tornat! Per fi!>> pareixia mentida que ell no fos el seu pare, perquè estava quasi tan content com la seva pròpia mare.

-Oh, fill meu... Has tornat... Com t'estimo -deia ella entre sanglots, abans de pura tristesa i ara de pura joia-.

S'anaven fent fonedissos, poc a poc, desapareixent d'aquell món. Sense voler, una llàgrima va brollar des d'un dels ulls d'en Jaume, que també plorava d'intensa felicitat. Quan ja quasi no es distingien els cossos de la dona i el nen, quan ja quasi eren completament transparents, un cap s'alçà lentament des d'aquell abraç perfecte. Tot seguit, un “gràcies” gairebé inaudible va sortir dels llavis de la dona, que va tornar a enfonsar el cap als bracets del seu petit i, com quan surt el Sol del darrere d'un dia de tempesta, van acabar d'esfumar-se, sense deixar ni el més mínim dels rastres...

En Jaume va obrir els ulls i, tot seguit, se n'adonà de l'indret on es trobava: al seu estudi, com sempre. S'havia quedat adormit intentant, com sempre, escriure un final per a una de les seves històries i tot el que havia succeït darrerament havia estat un somni, una mala passada del seu cervell. Però en quant alçà una mica més els ulls fins als fulls plens de lletres que tenia al davant, quasi es cau de la cadira. Era una història completa, completament completa. <<Quina alegria! Segurament vaig acabar aquest conte abans de caure sumit a la son.>>. Va llegir el que ficava al final de l'últim full:

Gràcies per tot.

Signat:

LA TEVA DONA EN BLANC I NEGRE

No ho podia creure. Aleshores, el darrer somni... no havia estat un somni? Potser.

“I ací acaba la meva primera història amb final. Un final que per a molts no significarà res, però que per a altres potser siga el principi d'alguna cosa gran, molt gran; màgica, infinitament màgica.”

Signat:

Jaume, el “jove escriptor”