L’au
Fènix
Havíem comés un greu error, construir sense respectar el real desenvolupament i creixement de l'estat i com a conseqüència havien més vivendes que gent per a habitar les. Érem culpables però no ens volíem responsabilitzar dels nostres actes; ara l'únic que ens quedava era cobrir-nos les esquenes uns als altres, per veure si així encara ens podíem sortir indemnes de totes les irregularitats que havíem fet. Rés més lluny de la realitat!; Els que creies els teus amics et traïen o simplement feien com si no et conegueren.
Personalment, després d'un llarg judici em van condemnar a dos anys de presó i una billonaria fiança per evitar la meua fugida a l'estranger. A força de parlar amb els reclusos, alguns d'ells condemnats a varis anys, simplement per fer xicotets robatoris per
Vaig
ser criat i educat al sí d'una família rica i amb influències.
Vaig rebre una educació en la que es pretenia que poguera dirigir
l'imperi promotor i constructor del meu pare. Anava als col·legis
més cars i elitistes; fou així com em vaig fer amic dels fills de
presidents de bancs, de grans promotors constructors, de fills de
jutges i de polítics.
Aleshores era, egocèntric, prepotent, arrogant, cobdiciós i molt insensible.
Des de ben xicotet m'havien agradat molt els negocis, i encara tinc eixa inquietud
Per decisió del meu pare vaig estudiar arquitectura i per gust meu vaig fer enginyeria de camins canals i ports, màsters d'economia financera i idiomes; Anglès, Francès, Alemany i una miqueta de xinés.
Bo, ja que el meu pare poseia diversos contractes amb administracions públiques, comencí a encarregar-me d'alguns trams de carreteres, supervisat pels arquitectes de l'empresa. Als pocs anys, tenia tot el control de l'empresa.
Jo em sentia poderós i no m'interessava gens una part molt important de l'empresa; la gent que treballa per a nosaltres.
Aleshores era, egocèntric, prepotent, arrogant, cobdiciós i molt insensible.
Des de ben xicotet m'havien agradat molt els negocis, i encara tinc eixa inquietud
Per decisió del meu pare vaig estudiar arquitectura i per gust meu vaig fer enginyeria de camins canals i ports, màsters d'economia financera i idiomes; Anglès, Francès, Alemany i una miqueta de xinés.
Bo, ja que el meu pare poseia diversos contractes amb administracions públiques, comencí a encarregar-me d'alguns trams de carreteres, supervisat pels arquitectes de l'empresa. Als pocs anys, tenia tot el control de l'empresa.
Jo em sentia poderós i no m'interessava gens una part molt important de l'empresa; la gent que treballa per a nosaltres.
-Quan
els meus consellers,
hem deien que havia de tindre en compte a la gent jo els deia que no
digueren bestieses, era a totes hores així:
-Jaume, has de tindre consideració amb la gent, l'has de respectar, això es el que feia el teu pare.
-Però ja no esta el meu pare, i jo faig les coses a la meua manera.
-Buffff, que tossut que ets.
Un altre error fou, pensar que en tant poc de temps estava preparat per a dirigir una empresa de tal magnitud.
Tots els mesos ens reuníem els amics.Com ja podreu imaginar, érem la típica definició de home ric jove: anàvem amb roba caríssima i elegant, els clavells amb un kilo de fixador i amb uns músculs de campionat. En aquesta ocasió se'ns va acudir un negoci; era el moment de construir vivendes en massa, els bancs ens finançarien amb baixos interessos, i els polítics ens ajudarien a encobrir certes il·legalitats, a canvi d'alguns favors, regals o de diners.
El negoci era redó; Era com un meló sucós, la bacona d'on tots podíem mamar. Visca la construcció!!!!!
Gràcies a una bona publicitat vam aconseguir que a la gent li entrara la febre de comprar els nostres pisos... els bancs concedien crèdits a tothom sense molt de seny; tant a nosaltres com a constructors, com a la gent del carrer sense grans treballs ni bens.
-Jaume, has de tindre consideració amb la gent, l'has de respectar, això es el que feia el teu pare.
-Però ja no esta el meu pare, i jo faig les coses a la meua manera.
-Buffff, que tossut que ets.
Un altre error fou, pensar que en tant poc de temps estava preparat per a dirigir una empresa de tal magnitud.
Tots els mesos ens reuníem els amics.Com ja podreu imaginar, érem la típica definició de home ric jove: anàvem amb roba caríssima i elegant, els clavells amb un kilo de fixador i amb uns músculs de campionat. En aquesta ocasió se'ns va acudir un negoci; era el moment de construir vivendes en massa, els bancs ens finançarien amb baixos interessos, i els polítics ens ajudarien a encobrir certes il·legalitats, a canvi d'alguns favors, regals o de diners.
El negoci era redó; Era com un meló sucós, la bacona d'on tots podíem mamar. Visca la construcció!!!!!
Gràcies a una bona publicitat vam aconseguir que a la gent li entrara la febre de comprar els nostres pisos... els bancs concedien crèdits a tothom sense molt de seny; tant a nosaltres com a constructors, com a la gent del carrer sense grans treballs ni bens.
Tot
ens anava més que bé.
Poc a poc es van anar alçant veus advertint que la construcció no podia continuar amb eixe ritme vertiginós, que "l'ampolla immobiliària" anava a esclatar en qualsevol moment.
No férem ni cas!!!! , Encara guanyàvem molts diners. Continuarem construint sense por i especulant sense pietat.
Sense adonar se'ns, els bancs tancaren l'aixeta i tancaren el fluix de diners, per a tots. Arribà el moment que se'ns feu insostenible la situació.
Tenim solars comprats per molts diners que no podíem construir i finques senceres de pisos, oficines, sense vendre;... ja no hi havia crèdits, no hi havia diners. Ja no es ven ni es compra.
Com no podia ser d'altra manera, haguérem de tancar l'empresa i enviar la gent a l'atur.
La principal font d'economia i treball era la construcció i amb aquesta nova situació, prompte començà a veure'sgent al carrer demanant almoina i menjar .Sense un treball i amb una hipoteca que pagar, l'atur no els donava per a tot.
Vingué allò que ens contaven el iaios que ells havien conegut i nosaltres no creiem possible, "la pobresa, la fam..." Molts ja no tenien ni un sostre on viure.
És clar que els meus socis i jo teníem molts milions a la butxaca i a paradisos fiscals, però... a l'empresa números rojos.
Poc a poc es van anar alçant veus advertint que la construcció no podia continuar amb eixe ritme vertiginós, que "l'ampolla immobiliària" anava a esclatar en qualsevol moment.
No férem ni cas!!!! , Encara guanyàvem molts diners. Continuarem construint sense por i especulant sense pietat.
Sense adonar se'ns, els bancs tancaren l'aixeta i tancaren el fluix de diners, per a tots. Arribà el moment que se'ns feu insostenible la situació.
Tenim solars comprats per molts diners que no podíem construir i finques senceres de pisos, oficines, sense vendre;... ja no hi havia crèdits, no hi havia diners. Ja no es ven ni es compra.
Com no podia ser d'altra manera, haguérem de tancar l'empresa i enviar la gent a l'atur.
La principal font d'economia i treball era la construcció i amb aquesta nova situació, prompte començà a veure'sgent al carrer demanant almoina i menjar .Sense un treball i amb una hipoteca que pagar, l'atur no els donava per a tot.
Vingué allò que ens contaven el iaios que ells havien conegut i nosaltres no creiem possible, "la pobresa, la fam..." Molts ja no tenien ni un sostre on viure.
És clar que els meus socis i jo teníem molts milions a la butxaca i a paradisos fiscals, però... a l'empresa números rojos.
Havíem comés un greu error, construir sense respectar el real desenvolupament i creixement de l'estat i com a conseqüència havien més vivendes que gent per a habitar les. Érem culpables però no ens volíem responsabilitzar dels nostres actes; ara l'únic que ens quedava era cobrir-nos les esquenes uns als altres, per veure si així encara ens podíem sortir indemnes de totes les irregularitats que havíem fet. Rés més lluny de la realitat!; Els que creies els teus amics et traïen o simplement feien com si no et conegueren.
Personalment, després d'un llarg judici em van condemnar a dos anys de presó i una billonaria fiança per evitar la meua fugida a l'estranger. A força de parlar amb els reclusos, alguns d'ells condemnats a varis anys, simplement per fer xicotets robatoris per
a
poder menjar ells i la seua família, m'ha fet conscient del
mal que
he fet amb els meus actes sense escrúpols; he entès que el valor de l'egoisme, l'arrogància... no són bons a la vida, i que amics que estan en els mals moments i han pocs, tan sols els vertaders. He aprés que la humanitat ha d'estar per damunt de tot i que la justícia de vegades no és igual per a tots; però que ben aplicada és la forma de tindre normes justes per a poder conviure tots.
En sortir, he fet treballs socials de forma voluntària, i he vist la crua realitat de molta gent.
Vaig a començar un nou projecte i a contractar a tota la gent que vaig acomiadar i a ser possible alguna més. També a tot aquell que haja estat desnonat, deixar-li o arrendar-li, segons el cas, un dels tants pisos que tinc. En un dels tants solars o baixos que tinc, faré un menjador social.
Sóc una persona nova.
Resumint, sempre hi ha que créixer i aprendre de totes les experiències de la nostra vida, de les positives i també de les negatives. Jo he comprés que és pot ser emprenedor i tindre grans projectes sense piconar a la gent. Que podem triar als polítics i no deixar-nos enganyar pels banquers. Com diu el meu iaio, "Ningú dona duros a quatre pessetes".
És moment de ressorgir de les cendres com "L'au Fènix".
he fet amb els meus actes sense escrúpols; he entès que el valor de l'egoisme, l'arrogància... no són bons a la vida, i que amics que estan en els mals moments i han pocs, tan sols els vertaders. He aprés que la humanitat ha d'estar per damunt de tot i que la justícia de vegades no és igual per a tots; però que ben aplicada és la forma de tindre normes justes per a poder conviure tots.
En sortir, he fet treballs socials de forma voluntària, i he vist la crua realitat de molta gent.
Vaig a començar un nou projecte i a contractar a tota la gent que vaig acomiadar i a ser possible alguna més. També a tot aquell que haja estat desnonat, deixar-li o arrendar-li, segons el cas, un dels tants pisos que tinc. En un dels tants solars o baixos que tinc, faré un menjador social.
Sóc una persona nova.
Resumint, sempre hi ha que créixer i aprendre de totes les experiències de la nostra vida, de les positives i també de les negatives. Jo he comprés que és pot ser emprenedor i tindre grans projectes sense piconar a la gent. Que podem triar als polítics i no deixar-nos enganyar pels banquers. Com diu el meu iaio, "Ningú dona duros a quatre pessetes".
És moment de ressorgir de les cendres com "L'au Fènix".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada