L’ULTIM COMIAT
Quan vaig despertar em va envair un
profund sentiment de soledat. Vaig mirar per la finestra. Plovia.
Assegut al llit, no sabia si alçar-me o si no valdria la pena,
perquè m'esperava un mal dia. Sense dubte, un dels pitjors de la
meua vida, per no dir el pitjor de la meua vida. Finalment em vaig
alçar i em vaig dirigir cap a la cuina.
A la porta de la nevera vaig veure
l'últim poema que havia escrit l'Anna. El va escriure a l'hospital
poc abans de l’última operació. Els ulls se'm van ennuvolar de
llàgrimes perquè era conscient que mai més escriuria un altre.
Mentre prenia el cafè vaig recordar el dia que l'Anna va voler
preparar-me el desdejuni i en comptes de sucre em va posar sal a la
tassa. Eixe dia estava contenta. Jo no li vaig dir res per no trencar
la màgia del seu somriure i jo en veure’l em sentia feliç.
Em vaig quedar una estona més
esperant escoltar aquella veu tan tendra i impetuosa: "corre,
pare, corre que si no faré tard a l'escola i jo vull arribar
prompte!", però va ser en va, perquè la casa continuava en
silenci com si tot estigués congelat. De sobte, va sonar el telèfon
i em va fer reaccionar. Era de l'hospital perquè calia anar a firmar
uns papers. La veritat és que no m'apetia gens tornar a aquell fred
hospital on l'Anna va passar tants dies tancada en aquella petita
habitació amb aquella olor tan peculiar, encara que en aquella
habitació compartírem tots dos intenses emocions.
Allà em va confessar que sempre
havia estat enamorada del seu amic i company d’escola, Omar, però
mai no s’havia atrevit a dir-li-ho. En aquella petita habitació em
va preguntar per què ja no li contava contes per la nit, i jo li
vaig contestar que era perquè pensava que, com que ja era major, ja
no li abellia escoltar contes de fades... Ella em va respondre que
això era una excusa que jo m’havia inventat i el que en realitat
havia passat era que jo tornava tard i molt cansat del treball i ja
no li dedicava tant de temps com quan era més menuda.
Aleshores, en aquestes converses
nostres a l’habitació de l’hospital em vaig adonar que la meua
Anna i jo ens havíem allunyat. Aquest distanciament va ser perquè
ella estava fent-se major i perquè jo tornava saturat del treball i
sols entrava a la seua habitació a donar-li un bes de bona nit. És
curiós com en uns pocs dies ella i jo havíem recuperat tot el temps
que havíem deixat perdre.
Recordàrem que quan era xicoteta
cada nit li contava un conte i que em feia xantatge i fins que no
li’l contava no s’adormia. Aquells contes de princeses i fades
tenien sempre un final feliç i els protagonistes sempre acabaven
superant els seus problemes. En canvi, l'Anna i jo vivíem en la vida
real, on de vegades les coses no ixen com ú espera.
Al final vaig decidir no anar a
l'hospital perquè sols m'aportaria més records dolorosos. Em vaig
quedar a casa assegut a la butaca, mirant per la finestra buscant un
raig de llum i esperança entre la foscor dels núvols. Seguia
plovent… El soroll de la pluja em va tornar a portar el record de
l’Anna. A ella li agradaven els dies plujosos perquè es quedava a
casa jugant amb mi i es divertíem tant que les hores es passaven
volant i a la nit ens posàvem al costat de la llar i al calor del
foc xerràvem, rèiem, contàvem acudits, veiem pel·lícules,
jugàvem a les cartes o li llegia i rellegia el seu conte favorit, La
sireneta de Hans
Christian Andersen. Ara que ho pense, totes dues princeses
somniadores, la sireneta i l’Anna, s’han convertit en dues filles
de l’aire.
Vaig seguir el meu impuls i me’n
vaig anar cap a la habitació de l’Anna i vaig agafar el conte de
La sireneta
per fullejar-lo. De sobte, em va interrompre el soroll del timbre.
Estaven tocant a la porta. Quan me n’anava cap a la porta a obrir
vaig veure pels finestrals del menjador que havia deixat de ploure…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada