"PRÒXIMA PARADA" 2N PREMI 2N CICLE ESO

PRÒXIMA PARADA

En els anys abans de que els adults em consideraren un igual, en el punt mort entre la infantesa i l'adolescència, jo, aspirant a entrar a la banda del meu poble, recordí els dinars familiars organitzats en casa dels avis, on el meu oncle, m'explicava a mi i als altres menuts les mil i una aventures que havia viscut viatjant arreu del món: que si havia nadat amb dofins, que si havia havia lluitat contra un tigre de Bengala amb les seues pròpies mans, que si havia pilotat avions enmig de tempestes...

No obstant, els seus relats es veien interromputs per l'arribada del postre; en aquell moment,

l'oncle arrossegava la cadira fins a la taula i s'acoblava entre els majors, es fregava les mans en senyal de satisfacció i entonava alguna melodia inventada, just en aquell moment, s'acabaven les històries, així com els dolços, fins al cap de setmana següent.

Normalment, aquelles narracions passatgeres m'apassionaven, però aquell diumenge era distint, almenys per a mi, no podia traure'm del cap les audicions que tenia l'endemà i que condicionarien

la meua entrada a la banda. L'única cosa que tenia clara respecte la banda era que volia formar-ne part, això de segur, per a poder seguir la tradició familiar.

La veritat és que no sé quan de temps hi havia format part la nostra família, però deurien ser un bon grapat d'anys, perquè tots deien que havien tingut temps per a tocar tots els instruments, el meu avi la trompa, trompeta i tuba, mon pare el fagot, clarinet i oboè...

Jo de moment, amb un, ja en tenia prou, no podia ni imaginar els maldecaps que tindria si n'haguera de tocar més.

Quan arribàrem a casa ja era de vesprada, i la veritat és que un diumenge i aquelles hores, l'única oferta d'activitat que contemplava era la de tombar-me al sofà i rossegar-me les ungles, esperant que passara l'endemà. Però la veu profunda del meu pare ressonà “Jo, de tu estudiaria”, i aleshores, malgrat les meues poques ganes, repassí per última vegada les lliçons.

Durant el sopar, el meu pare va fer-me repetir en veu alta el trajecte que hauria de fer des de l'estació fins al Conservatori, on es farien les proves; la veritat és que els meus pares m'havien calfat tant el cap i m'ho havien fet dir tants cops, que ho havia interioritzat “Quan baixe de la parada Ovidi Montllor, puge les escales, i vaig recte, quan veja l'edifici... no té pèrdua” això últim ho vaig afegir per a aportar seguretat, però, de seguida, ma mare, nerviosa, com sempre que he de fer un pas per fer-me gran, va dir que si passava alguna cosa, que no dubtara en telefonar a casa o enganxar a córrer, la veritat és que conec a mare, però això de “córrer” he de reconèixer que no m'ho esperava.

Aquella nit no vaig aclucar l'ull, no sabia com dormir, d'esquenes, de costat, sense samarreta, destapat; finalment, amb la sensació d'haver obert i tancat les parpelles i de no haver descansat gens ni mica, em despertaren, crec que van ser els lladrucs dels gossos pesats dels veïns, però no n'estic del tot segur.

De totes maneres, vaig alçar-me despreocupat, i no vaig canviar el caràcter fins que vaig recordar el dia que era. Ma mare, abans d'anar-se'n a treballar, m'havia preparat la roba, massa arreglada per al meu gust, però calia causar bona impressió.

No vaig desdejunar massa, quatre o cinc galetes i un got de llet, ben freda, sinó en estiu no era capaç d'empassar-me-la.

Fins al moment d'emprendre el viatge, m'hauria donat temps a relaxar-me i concentrar-me, però en lloc d'això, vaig triar la pitjor opció que podria haver-me plantejat, pensar en els errors que podria cometre, perquè, en lloc de calmar-me, va fer just el contrari, excitar-me encara més.

Els carrers deserts, tots gaudint d'un bon bany de juliol en la platja, menys jo, que havia de passar unes dures proves.

Tot pareixia igual, però jo entreveia que alguna cosa s'escapava de la normalitat.

El Metro encara no havia arribat, m'asseguí en el banc ple de pintades de l'estació.

Al banc que tenia davant hi havia una parella besant-se indiscriminadament, mirí sense cap mena de discreció, la veritat és que aquell tema no m'havia interessat mai, però aquest últim any, les coses havien canviat, no m'importaria... De totes maneres, de seguida sonà el xiulet que indicava que el Metro estava a prop, i m'alcí, encara no ho he dit, però era la primera vegada que no hi anava acompanyat.

Em va fer gràcia, perquè estàvem, una altra vegada, els mateixos passatgers i en el mateix vagó: la dona d'uns cinquanta anys, que s'asseia sempre davant meu i llegia sempre el mateix llibre, un home major, que cada dia duia una gorra d'un equip de futbol diferent, i una xica que duia florets en una bossa d'equipatge, supose que per a practicar esgrima.

Havia après a triar el seient adient, per a que no em molestara la llum del sol, ni les mirades d'altres persones.

El tren començà la seua marxa, no tardàrem ni mig minut en arribar a la següent parada; esperava el mateix de sempre; un home de mitjana edat que no feia altra cosa durant el trajecte que menjar mandarines i taronges, “Mandarina”, així l'havia batejat jo mateix. Saludí en el cap al Mandarina i, aquell s'assegué al lloc de sempre.

Es va obrir la porta, i molt atrafegadament i a corre-cuita aparegué un senyor que pareixia estranger, amb una gavardina a quadres pels genolls, una boina grisa i un aire de superioritat que es podia olorar a distància, em recordava a aquell detectiu anglès. Amb tots els seients que hi havien lliures no es dignà a asseure's, així que es mantingué dempeus, observant-nos a tots i prenent notes en un xicotet bloc, era curiós, molt curiós.

Continuàrem el viatge, i el senyor continuava amb aquella dinàmica sospitosa, així que l'home de les gorres de futbol, avorrit d'aquell espectacle, li etzibà “Tu, detectiu, es pot saber què fas, tenim alguna cosa en la cara o què?!” “Es'tiic esper'ant a' un amiic” respongué. Sí que era estranger, sí, i a jutjar per l'accent de molt lluny.

El so metàl·lic de la porta obrint-se tornà a sonar, i de l'exterior aparegué un home gras, que amb pas feixuc s'assegué al meu costat; es ficà la mà en la butxaca del pantaló i tragué un increïble entrepà que feia la boca aigua només de veure'l, se l'empassà d'una queixalada, se'n tragué un altre de més gran, jo, cada vegada salivava més, i sense pensar-m'ho vaig dir “Escolta no em donaràs un mos, per favor?” , ell amb un somriure simpàtic però sense dir ni pruna, es tornà a ficar la mà en la butxaca i en tragué un de truita de creïlles amb allioli, com ho havia encertat? Com sabia que aquell entrepà era el meu preferit? Pura coincidència, supose.

Mentre devorava aquell esmorzar amb sort, observí com entraven tres homenets vestits amb una roba estrafolària, de colors molt vistosos, fent volantins i malabars, i tocant música que pareixia medieval. Tots els passatgers començaren a picar les mans, i jo, per no semblar estrany, també.

Quan acabaren la representació, un d'ells es llevà el seu barret de tres puntes amb cascavells i demanà propina, tots en donaven, però jo estava pelat, no duia res de res.

L'homenet s'acostava més i més, i jo no volia passar per aquella vergonya.

Aquell joglar es posà davant meu, i em va somriure, ensenyant-me unes dentoles d'or i argent, posant-me el seu barret davant del nas “Per favor”, digué amb una veu esgarrada “Per favor”, tornà a dir amb el mateix to de veu, murmurant contestí que no tenia res per donar-li, però ell, amb el somriure encara en els llavis m'aconsellà que mirara en la meua butxaca, i sorprenentment toquí alguna cosa llisa i dura, estranya, a més hi havia molt, n'agafí un grapat i a la meua sorpresa entre els meus dits relliscaven uns escarabats, marrons, comuns, amb la closca brillant i unes potetes diminutes.

El joglar soltà una riallada forta, així com tots els altres passatgers que m'observaven, i posí els escarabats dins del seu barret.

El vagó pareixia uns d'aquells mercats medievals sorgits dels contes, amb personatges que entraven i eixien. Uns dels individus més peculiars d'entre la multitud eren uns cantants, una parella, alts i ben plantats, bruns de pell, i increïblement entonats. S'abraçaven i parlaven de coses banals tot fent òpera, amb veu potent i una tremolor prou característica, així, focalitzaven totes les mirades. Em recordaven a algú, de sobte hi vaig caure, la parella de l'estació, aquella dels besos.

Hi havia un altre grup, de quatre persones, sense samarreta i amb la cara pintada de colors càlids, amb cordons de sabata que els substituïa la cabellera. Marcaven el ritme d'aquella festa, amb uns tambors accelerats, i alguns crits estridents de quan en quan.

Què fàcil era gaudir entre aquelles criatures tant grotesques, feien perdre la noció del temps.

De sobte, el meu cos es va moure, endut per aquella percussió, i es va posar a ballar, sense parar, i sense saber com, perquè mai havia sigut un bon ballarí, i aquells passos pareixien almenys, els d'un professional.

Allí estàvem, l'home gras amb els seus entrepans, el senyor amb el seu bloc de notes, el “Mandarina” amb les seues taronges, els joglars amb els seus escarabats, jo amb el meu ritme sorprenent, i altres, que se'm faria molt costós d'anomenar.

Després d'aquella festa m'asseguí, content i amerat de suor al meu seient d'abans.

Una veu em despertà “Bitllet”, una veu mecànica i monòtona “Bitllet”, alcí la mirada i li doní el meu tros de cartró, “Gràcies” respongué l'home amb una camisa blanca, pantalons negres, i una màquina penjada del coll, per on passava el bitllet per a que l'olorara i després emetera un breu soroll.

Estava desconcertat, mirí al meu voltant, gent desconeguda, cares desconegudes, sense rastre dels meus amics excèntrics, on havien anat? I jo on havia anat? No en tenia ni idea, tal vegada havia sigut un somni, però no podia ser, pareixia tot tant real...

No hi havia altra explicació, tot havia sigut producte del meu cervell i imaginació.

Em va vindre com un poal d'aigua glaçada, el record del per què estava en el Metro, l'audició, la maleïda audició. M'alcí d'un bot, arrencant mirades dels passatgers del meu costat, i comproví la parada, de sobte “Pròxima parada Ovidi Montllor”, era la meua, més que sort havia tingut.

Quan baixí estava tens, per allò que havia viscut i anava a viure, però concentrat, em palpí les butxaques per a comprovar si ho tenia tot, no faltava res.

A l'exterior el sol lluïa, i els turistes i vianants, caminaven atapeïts pels carrers, jo anava a pas lleuger, observant-ho tot, sempre m'havien agradat les multituds.

Les portes de l'edifici estaven obertes, de bat a bat, entrí amb pas ferm i decidit, almenys, això creia jo, sé que estava tremolant de cap a peus veritablement.

L'aire condicionat i l'olor a producte de neteja em van marejar un poc, així que aguantí la respiració tot buscant l'escenari on faria les meues proves.

Vaig veure un grup de xiquets que esperaven davant d'unes portes tancades, per la mirada perduda i la cara més blanca que la llet, vaig deduir que eren uns dels meus, que també anaven a provar sort.

Em confirmaren que era allà, així que ens tocava esperar.

Anaren passant un a un amb les cares baixes, com si d'alguna tortura es tractara, alguns eixien contents, d'altres decebuts, però tots eixien, arribí a tal punt d'excitació, que em conformava tan sols d'eixir-ne sa i estalvi.

Arribà el meu moment, i se'm regirà l'estómac. A dalt l'escenari, els focus de llum em colpejaven la cara, i em notava nerviós, em tocava ser el centre d'atenció. Alcí els ulls, i a sorpresa meua vaig veure una cara coneguda, que em feia falta, l'home gras al centre del tribunal, que em picà l'ullet i m'indicà que començara.

Es estrany, perquè d'aquell moment no recorde massa, solament el final, quan notí que em llevava un pes de les espatlles, l'home gras em va donar les gràcies i em comunicà que els resultats es publicarien la setmana següent.

El viatge de tornada fou més normal, més avorrit, però jo estava impacient per dir com m'havia anat el viatge als meus pares.

El cap de setmana ha arribat, i el dinar dels avis també, tots m'han preguntat què tal havia anat tot, i he respost a tots el mateix, que bé, que ja veurem.

Però també és diumenge, dia de les narracions de l'oncle, l'única diferència és que avui, la història em toca contar-la a mi.