"SOM LA NOSTRA MEMÒRIA" 1R PREMI SEGON CICLE ESO 2012-13

Hi sóc dalt de l’edifici on visc, contemple els demés edificis, contemple la gent que hi viu dins dels demés edificis, també contemple a la gent que passeja i a la que no passeja i que únicament es limita a demanar diners, perquè la seva situació econòmica no li permet viure en unes condicions acceptables de vida, però hi viuen, i viuen amb el record. Tot adopta un color fosc.

He passat part de la meva vida intentant congelar instants en el temps, part de la vida disparant capturadors, fotografiant, atrapant rostres i moments, en trossos de paper.
Les fotografies resguarden fragments fugaços, moments ràpids que viuran sempre amb mi i m’acompanyaran al llarg de la vida.
Són finestres cap a un ahir, cap un passat que ja no hi és, que ja no existeix més.

Aquest era el meu ofici. Però ho visc molt més intensament, més intensament que què, us preguntareu, molt més intensament que tot, tot allò que m’envolta i que envolta als demés és intens, és curiós, és màgic, és fascinant, és eixe moment que volem retenir, és eixa imatge que volem guardar, és eixe record que no volem oblidar. I aquests moments tan especials són els que he decidit capturar al llarg de tota una vida, que no és poc. Capturar el record.

No hem de confondre el record amb la memòria, són conceptes relacionats, res més.

El record vindria a ser la recuperació de la memòria, informació dels successos procedents del passat. Hi ha 3 tipus de records, el record lliure, el record amb clau i el record serial, els dos primers no m’interessen, són records de claus, contrasenyes, memoritzacions... El record que s’endinsa dintre meu és el serial, perquè la nostra vida està plena de records, brota de records, però d’aquestos, la majoria no som capaços de recordar-los, han passat tantes coses, tantes coses han passat, i mirem fotografies que no som capaços de recordar aquell precís instat. Ens sona, ho intentem recordar i ens apareix un somriure imprecís a la comissura del llavi.

A la fotografia pareixem feliços, per això sospirem. Els records canvien, varien i desapareixen.

En canvi, la memòria és molt més complexa que tot açò, la memòria és el procés pel qual recordem. La memòria és molt més important. Sense memòria, no hi ha record.

Per això cal anotar cada instant que no és perdut encara, cada record que et vingui de la memòria.

Personalment reserve els records al llibre “Fragments de la meua vida”.

Tornant a la fotografia, he sigut testimoni i sóc conscient de com ha anat canviant la tecnologia, com ha anat evolucionant, però la finalitat ha sigut sempre la mateixa: “capturar instants” recordar moments i evitar que s’esfumen per tal de conservar-los en la nostra memòria, en la meua memòria.

Plató deia que la música és per a l’ànima el que la gimnàstica per al cos humà. Doncs jo dic que les paraules són per al llibre el que la memòria per a la vida.

Tenir el poder del temps cronològic ha sigut i serà sempre l’ eterna obsessió de les persones, tenir el control sobre els segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys..

Parar el temps. Mirar al teu voltant. Estimar allò que veus. Gaudir. Somiar. Pensar. Memoritzar. Donar-li “play” al botó del temps. Passar els anys. Recordar allò viscut.

Aquestes 10 indicacions en conjunt de la guia són les que se’ns obliden muntar al llarg de nostra vida i quan ens adonem, ja és massa tard.

La civilització sencera està inspirada en fets passats, els nostres calendaris estan plens de celebracions, aniversaris... Les nostres ciutats plenes de estàtues i monuments. Cada ritual, cada tradició, cada religió, cada festa, és un record d’alguna cosa que no volem oblidar.

No en tenim prou en que alguna cosa hi haja succeït, per viure, necessitem recordar-la.
Una i altra vegada, any rere any, som addictes al record. Recordar és viure.

Tinc 85 anys i m’estime la vida. La vida. La religió diu que és un camí, un recorregut amb un principi i un final.

Pense que la vida és més que això, més que un període de temps entre una naixença i una mort. La vida és això que passa mentre vius. La vida és el batec d’un cor. La vida és vida, i comporta amb ella un record.

Vaig aprendre que la vida són els moments curts, els rostres fugaços, els somriures, els aromes, els sorolls, les paraules, les imatges... la vida és eixa rafega de sentiments, d’emocions que envaeixen la nostra ment quan tanquem els ulls. Tot això atrapat en la nostra memòria.

“Som la nostra memòria“

Com deia Jorge Luis Borges: “Som la nostra memòria, som eixe quimèric museu de formes inconstants, eixe munt d’espills trencats.”

Som els fragments que recordem... viure és recordar.

I que passa quan ets incapaç de recordar? Quan la teva memòria només conté un buit i al tancar els ulls no hi recordes.. no és això morir en vida?

Donaria el que fora per recordar , per recordar tantes coses, tants moments, tants instants perduts en la memòria...

Estic cansat de menjar, cansat de beure, cansat de parlar, cansat de somriure, cansat de dormir. Però sobretot cansat de no dormir. Cansat de no reconèixer.

Cansat de despertar-me cada dia amb el mateix llibre sobre la tauleta de nit “Fragments de la meua vida”. Cansat de no entendre’l. Estic cansat de veure fotografies en les que estic junt a persones que desconec. Cansat de no saber llegir les notes escrites del meu quadern.

Cansat de veure tots els matins el mateix rostre que em mira a traves de l’espill, en front de mi.

Ja no hi recorde, perd la memòria, alzheimer és allò que diuen que tinc, o pot ser no; Com Luis Mateo Díez deia: “ Però fa molt que els somnis em substitueixen la memòria”.

Els somnis són l’únic que em queda.

Diuen que uns instants abans de morir, una persona pot reviure la seva vida sencera passar davant dels seus ulls, la vida sencera... experimentar tot tipus de records. Tornar a tenir memòria. M’estime la vida i no puc esperar.

Fragments de la meua vida.

Aixeca la cama sobre l’edifici i cau.